Penyes Altes del Moixeró 2.276m, en travessa des de Gréixer a Riu de Cerdanya - 31/01/2026

Per la canal de la Serp, i descens des del collet del Raset cap a Sançamorta

En algun lloc he llegit que la canal de la Serp és un camí antic. Un pas d’hivern que només s’obre quan la neu el torna amable. A l’estiu és dret, esquerp; a l’hivern, la neu el suavitza i el fa transitable. Com si sabés quan ha d’ajudar… Aquestes paraules, el record difús d’haver-hi pujat fa molts anys a l’estiu i les ganes de fer travessa fan que de seguida ens proposem creuar el Cadí-Moixeró, des del bucòlic llogarret de Gréixer fins a Riu de Cerdanya. 

L’arribada a Riu no és casual: sabem que la pista que baixa des del Serrat de les Esposes estarà ben innivada. Avui, a més d’en Pep, s’hi apunta en Cesc, que sap quin peu calcem. La logística és fàcil però cara: deixem un cotxe a Riu i marxem a Gréixer amb un altre, a cop de Visa pels túnels… i un altre cop quan tornem des de Riu per recuperar el vehicle. Però ha pagat la pena. 

El sender que puja des de Gréixer cap a la canal de la Serp és de bon fer, amb una pujada constant i agraïda. Tot i ser cara sud, comptàvem trobar neu aviat. 

La realitat és que calcem esquís a prop dels 1.800 m, on de cop el gruix és notable. 

Arribant al Coll de Raset

De fet, hem d’anar amb compte traçant la sortida de la canal cap al coll del Raset, molt oberta i propensa a plaques. 

Coll de Raset i Penyes Altes

Aquí dalt tot canvia. El paisatge de neu és monumental i el camí, conegut. Del coll del Raset obrim traça fins al collet del Raset, des d’on després farem el descens. En Cesc decideix guardar forces i és un bon lloc per esperar-nos. 

Nosaltres seguim amunt. La neu esborra camins, però la memòria ens guia. El vent es va calmant i superem els dos passos més drets a peu, amb neu fins al coll —haha!—, sort del cordino instal·lat que podem desenterrar. 

Moixeró i Cadí arribant al cim

Des del cim, vells amics: el Moixeró, que queda empetitit tot i ser només uns 200 m més baix, el Pedra,... 

Cabana de Sançamorta

Quatre viratges fins a retrobar-nos i iniciem un descens tan bo com preveiem, pel bosc esclarissat que es precipita cap al nord des del collet del Raset i que es va acanalant fins enllaçar amb el barranc de Sançamorta, tal com ja vam fer el passat 5 d’abril. Avui encara hi ha més neu, deixant un perfil més uniforme i més fàcil, tot i que la neu no està tan solta com fa uns dies. 

A Sançamorta remuntem uns metres per enllaçar amb la pista que baixa al Serrat de les Esposes, i seguim esquiant en un ambient blanc i fred, envoltats d’avets i vells pins, talment com si fóssim a l’Aran o a latituds més alpines. 

Un cop al Serrat de les Esposes, mirada enrere de satisfacció i seguir esquiant els poc més de 5 km fins a Riu de Cerdanya. No està gens malament descalçar a 1.150 m, a la Cerdanya!

Gran travessa. Gràcies, Cesc. Gràcies, Pep. Contrabandistes de bones traces. 

Penyes Altes del Moixeró 2.276m, en travessa; +1.210m / -1.265m; 17,3 km; PD, ***, S3 

Bones traces!!! 

El blanc del Verd

Les condicions de neu aquests dies obliguem a una sortida d'urgència a la serra del Verd, així que el dijous 29 de gener ens plantem a Gósol al matí...

Cap del Verd 2284m +900m F/S3 (Pel tram de la canal) 14km

La neu contínua és a la cota 1350m i el gruix augmenta ràpidament a mesura que pugem. Deixem el cotxe abans d'arribar al refugi del Molí de Gósol i prenem un camí que puja en direcció sud, seguint l'itinerari de la Guia Indòmit: 

"Des del Refugi el Molí de Gósol anirem cap al Sud Oest, travessant el riu Torrentsenta en direcció a la borda del Tinent, passada la borda anem a buscar la Bauma del Grauet ja amb una mica més de pendent, en cas de dubte la pista ens hi porta. Arribats a la bauma cal seguir la pista direcció Sud Oest, que entra dins del Torrent Fosc i que es va desdibuixant fins a convertir-se en un sender que mor a la confluència d’un torrent que va cap al sud i del Torrent del Coll dels Belitres que és el que hem de seguir cap al Sud Oest. Remuntem pel torrent i arribem a la pista que ve de Gósol, la creuem i remuntem pel Torrent Fosc fins al coll dels Belitres. Des del coll tenim a l’esquerra el Cap de Prat d’Aubes enmig del bosc i a l’esquerra per terreny més obert el Cap del Verd."

El descens el fem pel torrent fosc fins a la pista de Gósol, la prenem fins al cotxe caminant 3 minuts.

L'estat de la neu és variat, endurida a les cotes baixes i pols un xic ventada a la carena, dins del bosc la neu és pols.L'ambient és plenament hivernal amb una quantitat de neu poc habitual i els arbres curulls i blancs 

Hi hem estat el Pep L, Àlex M, Carles P, Jordi L i Ricard MBones i nevades traces !!

 

el vídeo dels dimecres... Aita

 

Un Taga terrorífic

 “Con un aspecto que da miedo, super antiguo y con el crucifijo encima de la cama, rollo exorcismo. Pasillos como para encontrar a la niña de la curva en ellos.”

Les ressenyes de Google no parlen meravelles de la pensió que hem trobat per dormir a Ribes, però res atura el bon cegesquiador. Amb risc 4 i mala previsió per dissabte pugem al Ripollès a veure si trobem un bosc arrecerat per foquejar una mica, però veiem al maps que hi ha un pollastre d’aquells d’època a la Collada, de manera que renunciem a acostar-nos a Planoles des d’on preteníem fer un passeig entre arbres.

 

Dissabte Ripoll F/S0 +-0m

Enlloc de quedar encallats a la carretera optem per fer turisme per la nostrada vila de Ripoll, veiem el monestir romànic, la tomba de Guifré el Pilós i uns quants votants de la Orriols amb aquell bigotet retallat que els surt a sota el nas.

Un esperit vagant per la pensió

Al vespre, però, no tenim més remei que reunir-nos a la pensió amb la resta del grup animat per pujar el diumenge al Taga. Alguns afirmen haver vist algun fantasma, i no parlen de gent de la secció, sinó d’esperits vagant pel laberint d’escales de l’edifici. Els sons nocturns també desvetllen algú, tot i que no tenim clar que els esgarips siguin d’espectres o d’alguna altra cosa.

Les plantes proliferant a l'ombra dels avantpassats

Diumenge Taga F/S2 +-750m

L’endemà, tota una colla pugem cap a Pardines. Sembla que tota la comunitat d’esquí de muntanya del país ha pensat el mateix, costa aparcar al poble de la gentada que s’hi ha aplegat i enfilem la pista asfaltada cap a Puigsac, ben gelada i complicada amb les botes d’esquí.

Per una altra pista, l’Àlex amb la furgoneta va aconseguir el dissabte al vespre arribar a Puigsac tot i la nevada, i ens espera amb cara de brau, neguitós per arrencar, als Sanfermines.  

La pujada anar fent, entretinguda, anem creuant esquiadors, raquetaires i coneguts diversos, allò sembla una mani del procés, només trobem a faltar uns piolins apallissant àvies.

Al cim hem d’apartar 3 o 4 grups d’un parell de centenars de persones per poder fer la foto amb la creu, i baixem amb una neu canviant, una mica de tot, dura a la part alta, millor a mida que baixem, per acabar a la pista caminant els últims metres fins Pardines.

Ens ho hem passat molt bé, amb molt bon dia i bona neu Eli, Lorena, Marta, Leti, Lluís, Àlex, Roger, Xavi K, Sancho i Hèctor.

Amarats d’hivern al Moixeró

Volta circular des de Bor, pujant pels Empedrats i descens per la Cogulera

Aprofitem que som a la Cerdanya i que podem allargar l’estada fins dilluns per seguir gaudint de les neus properes a cota baixa. 

Sant Marcel de Bor

Pedra

Tal com estava previst, durant la nit neva: uns 10 cm ben bons a Bor, i encara més, més amunt. Amb l’excusa que no ha passat la llevaneus, decidim sortir de casa mateix. Ens hem llevat d’hora, però mandregem fins que acaba de nevar; una estona de llum que després ens faltarà al final del dia… 

Al Moixeró ja hi vam pujar el 15 de març passat, però avui, per saciar l’esperit de descoberta del Pep, ens fiquem pels Empedrats de Bor, un racó que ja és bonic a l’estiu i que, amb neu, sembla la porta d’entrada a un Shangri-La. I potser ho és. 

Ja hem calçat els esquís als prats de sobre el poble, una mica més amunt de l’ermita de Sant Marcel. Superats els Empedrats, el gruix de neu fa goig: bona base i capes de neu pols dels darrers dies. 

Aviat deixem el sender i seguim un camí que porta als Plans. Hi ha prou neu per entrar al bosc i escurçar les llaçades. 

A partir del Cap del Ras ve la part més feixuga del recorregut: cal seguir la pista planera fins al coll de la Trapa on, sorpresa inesperada, retrobem un bell amic i la seva parella que pugen des de Riu… quines idees tenim, la gent! 

El bosc és bucòlic, amb els arbres colgats de neu, i això fa que obrir traça sigui menys feixuc. Un darrer tram, un xic exposat, abans del clot dels Amorriadors, des d’on ja veiem el Moixeró, que ataquem d’oest a est. 

Pedraforca des del Moixeró

Pel descens retornem a la Trapa, amb uns primers 100 metres encrostats, i després bona neu en tota la baixada, de pendent suau. De fet, el tram que més gaudim és entre 1.700 m i 1.400 m, resseguint un sender ample i força esquiable. 

Finalment, descalcem uns 100 metres per tornar a posar esquís —i frontal— a la pista que baixa de la Cogulera cap a Bor. Un gran dia a la muntanya! 

Per cert que hem sortit a la tele!!! Primer a TV3 amb en Molina, i després a l'episodi 43 del programa 'Aquí la Terra" (podeu anar al minut 19:37 aquí)

Moixeró 2.090m; +/- 1.060m, 22km; F, S2, **; moltes hores obrint traça

Bones traces!!! ❄️⛷️ 

Pep i Jaume

Retrobament amb la neu perduda

Cap del Pont 2.101m des d’Urús pel Coll de Jou 24/01/2026

Aquest hivern està sent memorable al Pirineu Oriental, potser un hivern com els d’abans!

El vespre anterior preparem la sortida a la vora del foc, sabent que el dia no promet gaire, amb una nevada anunciada fins a migdia. La realitat, però, ha estat més intensa i duradora del previst. 

L’itinerari triat ja era pensat per a dies com aquests: a resguard del bosc en gairebé tot el recorregut i amb l’avantatge de poder calçar esquís a totes les cotes. Visitem l’ermita de Sant Grau abans d’aparcar al cementiri. Tot és ben blanc. 

Enfilem la pista que porta al collet de Jovell, des d’on un sender —sovint més ample que un camí— s’endinsa a la vall, de nord a sud, cap al Coll de Jou. 

A partir de la Font Llebrera, el tou de neu és espectacular, com també ho és la nevada, que s’intensifica. El sender es redreça una mica a la part final, i ja ens va bé que en aquest tram s’allunyi del barranc i eviti els trams més oberts.

Arribem al coll sense problemes i seguim el sender que, cap a l’oest, ens portaria a les Penyes Altes. Volíem allargar-nos fins a les Soquetes (2.200 m) per explorar possibles descensos, però la tempesta de neu continua forta i, mapa en mà, triem un cim a priori més modest: el Cap del Pont (2.101 m), que acabarà sent molt més gratificant del que semblava. 

Cal deixar el sender i perdre uns metres per tornar a remuntar fins al contrafort nord del cim, en un darrer tram d’uns 20 metres que cal grimpar, en un ambient de gesta alpina donades les circumstàncies. 

Pel descens, les traces de pujada ja han desaparegut sota la neu nova. Les intuïm més que no pas les veiem, i encadenem un descens tipus slalom-gimcana, això sí, sobre una neu simplement de somni.

Cap del Pont 2.101m des d'Urús; +/-850m, 16km; PD, **, S2; 5-6h

Bones traces!

Pep i Jaume